Corpus Terra

Aquest projecte neix de l’últim pla de Las Meninas, on José Nieto apareix a una porta oberta, com si estigués arribant o marxant — o potser només observant. Aquesta ambigüitat m’ha servit com a punt de partida per a una obra que connecta l’artista amb el territori, el cos amb el rastre, i la presència amb el que queda.

Per crear Corpus Terra, vaig fer servir terra de Sa Pobla — terra agrícola, fecunda, carregada de vida i records — i la vaig mesclar amb una gota de la meva sang. Amb aquestes dues matèries bàsiques, vaig generar una tinta per imprimir una figura humana que no és cap retrat, sinó una empremta. La silueta prové d’una acció ritual: vaig estendre’m damunt un paper de les mateixes dimensions que el quadre de Velázquez (320,3 × 279,1 cm) i em varen cobrir amb terra com si fos una sepultura. Aquella ombra, aquell buit, esdevé el centre de cada una de les cinc estampes, fetes a escala 1:4 com a edició limitada en serigrafia.

Aquesta obra no parla del retrat, sinó del pas, del rastre, del que s’esvaeix i queda. És una presència que ja no es veu, però sense la qual res no hauria estat possible.

Tots coneixem els grans protagonistes de Las Meninas: la infanta, les dames d’honor, el propi Velázquez, i el reflex dels reis al fons. Però al capdavall del quadre, gairebé fora de lloc, hi ha un home a una porta oberta. Aquell home és José Nieto, el responsable dels apartaments reials. No és noble, no és artista, no és infant. I tot i així, és ell qui ocupa el punt de fuga, el centre de la perspectiva, la sortida i entrada de la llum.

Quan vaig començar a estudiar Las Meninas amb la idea de crear una obra contemporània inspirada en aquest quadre, tothom se centrava en la infanta o en Velázquez. Però jo em vaig obsessionar amb aquell personatge que ningú no coneix. Què hi fa allà? Està entrant? Surt? O senzillament mira? No ho sabem. I aquest no saber és el que més em va captivar. José Nieto representa el moment abans de l’acció, l’instant de consciència pura, l’estar. És el que sosté l’espai, sense reclamar-lo.

Amb els cors dels personatges principals dibuixats sobre el quadre, s’ha vist que formen l’estructura d’una constel·lació, i curiosament el cor de Nieto és el que equilibra la forma. És el centre emocional ocult del quadre. Aquest detall simbòlic va reforçar encara més la meva decisió de situar-lo com el nucli del meu projecte.

El meu treball, Corpus Terra, no vol recrear el quadre, sinó obrir una nova lectura a partir de l’absència, de la figura que no es mira però que sosté la composició sencera. I també parla de l’artista — que com Nieto, sovint és al límit, entre la presència i l’esvaïment, entre el gest i la desaparició. Sense el pas de Nieto, el quadre no té sortida. Sense el pas de l’artista, no hi ha obra.